Pintura

Il·lustra aquest gravat l’obra “Tratado de distribución de las aguas del Río Turia y del Tribunal de los Acequieros de la Huerta de Valencia”, del jurisconsult de València Francisco Javier Borrull i Vilanova, editat a València, el 1831 i que va sortir de les premses de Benito Monfort.

El gravat figura a la capçalera del capítol titulat «Del Tribunal de las Acequias, de los deslindes que lo componen, su jurisdicción, modo de proceder no menos breve que importante para mantener en buen estado la agricultura, y Príncipe que lo estableció».

Aquest gravat, gairebé sense modificació, va servir de model al pintor Bernardo Ferrandis per al seu conegut quadre El Tribunal de les Aigües a València, que es troba al Museu de Belles Arts de Bordeus, i del qual hi ha una coneguda rèplica a la Diputació Provincial de València.

Aquesta coneguda il·lustració del dibuixant Gustavo Doré figura a la revista Le Tour du Monde. Nouveau journal des voyages, publicada sota la direcció d’Éduard Charton i que, en aquest cas, il·lustra els textos del viatge del Baró de Davilliers, qui ens parla de l’origen del Tribunal de les Aigües, la fertilitat de les terres valencianes i la importància dels regs, relatant-nos la seva experiència:

“No vam voler faltar a l’audiència, i abans de les dotze estàvem a primera fila barrejats amb la multitud de llauradors. els jutges, representant les “séquies” de l’“horta”, ocupaven el seu lloc i estaven asseguts en un senzill canapè entapissat de vellut d’Utrecht, pertanyent al capítol de la catedral, que està obligat a proporcionar els seients… constitueix tot el mobiliari del tribunal: una taula seria inútil ja que l’ús del paper, de les plomes i de la tinta és inútil per a aquests jutges autènticament bíblics que ens recordaven el rei Sant Lluís fent justícia sota el roure del bosc de Vincennes”.

Doré capta en les seves imatges el ric colorit i el bullici d’una escena que cada dijous es repeteix davant la porta dels Apòstols de la catedral de València: horta-mans, simples vianants, curiosos… i que, llavors com ara, acompanyen el tribunal en les seves deliberacions i sentències.

Il·lustració realitzada pel pintor José Benlliure per a la luxosa edició que va realitzar l’Editorial Prometeo de l’obra La Barraca de Vicente Blasco Ibáñez.

Una vegada més, els personatges populars, horta-mans, simples vianants, el gos de carrer, que també apareixia en el gravat de Tomás Rocafort, envolten els síndics i denunciats del llegendari Tribunal situat dins de la seva tanca a la porta dels Apòstols. Les semblances amb el gravat de Rocafort i amb el quadre de Ferrándiz són evidents.

És, sens dubte, la imatge més universal del Tribunal de les Aigües. Bernardo Ferrándiz, un dels iniciadors de la pintura costumista de temàtica valenciana, va començar el 1860 a París una carrera artística que el va convertir en el més famós pintor espanyol en actiu abans de l’arribada de Fortuny.

Després d’haver aconseguit la segona medalla a l’Exposició Nacional de 1862, celebrada a Madrid, amb la seva obra Les Primícies, becat per la Diputació de València que li va permetre ampliar la seva formació a l’estranger, va proposar realitzar durant la seva estada a París El Tribunal de les Aigües a València, que seria dirigida pel professor de l’Acadèmia Francesa Ms. Duret mentre durés la seva pensió. Així doncs, l’obra es va iniciar el 1863 a París completant-se durant una estada de diversos mesos a València per prendre apunts del natural.

Tanmateix, en el transcurs d’un any, el quadre veurà modificat el seu títol pel d’El Tribunal de les Aigües a València el 1800, amb la qual cosa el quadre, a més de costumista passa a ser un quadre d’història; les raons cal buscar-les en el desig de l’autor de presentar la seva obra a l’Exposició Universal de Belles Arts de París de 1864, ja que, seguint els consells del professor Duret, considerava que en aquest tipus d’exposicions tenien moltes més possibilitats les obres de temàtica històrica. No va aconseguir l’autor la medalla que esperava, però, en compensació, el director de l’Administració de les Belles Arts francès es va adreçar a l’autor sol·licitant la compra del quadre pel Ministre de la Casa de l’Emperador i de les Belles Arts valorant-lo en 6.000 francs; raó per la qual es troba entre els fons del Museu de Belles Arts de Bordeus, sent, segons C. Reynero (Cfr. «Los pintores valencianos del siglo XIX entre Roma y París», a Maestros de la pintura valenciana en el Museo del Prado. Madrid-València, 1997) la primera ocasió en què una obra d’un pintor nascut al sud dels Pirineus era adquirida pels francesos per ser exposada en un museu. Per haver estat adquirida l’obra pel govern de Napoleó III, com a compensació, el 1865, Ferrándiz es va sentir en l’obligació de realitzar una rèplica de la mateixa per lliurar-la a la Diputació de València que havia finançat els seus estudis; la premsa local se’n va fer ressò (La Opinión del dia 3 de setembre de 1865 assenyalava com “el Sr. Ferrándiz es troba acabant una notable repetició del quadre El Tribunal de les Aigües, obra destinada a adornar un dels testers del nou saló de juntes de la Diputació provincial”).

El Tribunal de les Aigües és una obra essencial pel seu caràcter emblemàtic, perquè reflecteix una realitat present fortament arrelada en la història valenciana i en l’època en què va ser pintada venia a ser com un símbol de les llibertats forals perdudes. La meticulositat de detalls de l’obra, la indumentària, constitueixen una riquíssima font d’informació sobre la vida dels valencians del segle XIX que B. Ferrándiz coneixia bé; fins i tot entre els personatges, alguns d’ells són propers al pintor; el seu pare encarna el president del Tribunal i alguns dels seus professors de l’Acadèmia de Sant Carles es troben retratats com a síndics del mateix.

Recentment, l’any 2004, la Séquia de Rovella ha pogut constatar que el síndic que apareix al quadre assegut en tercer lloc (començant a comptar per l’esquerra) és el senyor Salvador Aleixandre Tarrasa, que per llavors era el síndic d’aquesta séquia, cosa que fa dubtar de l’opinió anterior abocada en l’ampli estudi realitzat per C. Gracia (El Tribunal de las Aguas. Ferrándiz ante la Modernidad. València, 1986).