Símbols

El ganxo, emblema del mil·lenari Tribunal de les Aigües i fidel testimoni de les seves deliberacions al llarg dels segles. Així ho van veure Gustavo Doré, Tomás Rocafort, José Benlliure, Ferrándiz i tots aquells que van deixar en la seva obra gràfica el testimoni d’aquesta estimada Institució, orgull de tots els valencians, considerada un model d’institució jurídica de reconeixement mundial.

Aquest rudimentari i ancestral instrument, sempre present en la vida dels pobles agrícoles del Mediterrani, va ser de gran utilitat en el seu quefer diari. Malgrat la seva aparença ofensiva, la seva impròpia forma d’arpó que presumeix atac o defensa, els seus fins no podien ser més pacífics ja que, per solucionar problemes i dirimir litigis, hi havia el Tribunal que, equànime i inapel·lable, deliberava i sentenciava cada dijous, a les dotze en punt, a la Porta dels Apòstols de la Catedral de València, escenari públic de les seves actuacions.

El ganxo era, per tant, i continua sent, l’instrument de treball quotidià dels guardes de la séquia. La seva utilitat primordial és la d’aixecar les comportes dels partidores perquè l’aigua discorri per la séquia a la recerca dels camps que regarà (malgrat que actualment, en moltes séquies la forma de treball s’ha modernitzat i ja no s’utilitza aquesta eina). D’altra banda, el ganxo es mostra com l’instrument més eficaç per desfer embussaments i alliberar d’obstacles les séquies. La seva punta, com un arpó improvisat, ajuda a capturar la taula que al guarda se li escapa aigües avall.

L’origen d’aquesta font de la Plaça de la Mare de Déu de la nostra ciutat es remunta a la dècada dels quaranta del segle passat. En efecte, el gener de 1944, sobre unes grades, es va instal·lar la tassa d’una font que es dedicaria al canonge Liñán pel seu destacat protagonisme en la portada d’aigües potables a la ciutat.

No obstant això, les obres van quedar paralitzades fins que es va dur a terme l’última reforma de la plaça de la Mare de Déu. Després, el projecte va ser substituït per un altre que situava una gran font més pròxima al carrer de Navellos, deixant un espai més diàfan per a les grans celebracions que habitualment tenen lloc en aquesta plaça.

En aquesta font, s‘hi representa el riu Túria personificat en un gegantó recolzat, portador de la banya de l’abundància, o d’Amaltea, com a símbol de la riquesa que suposen les seves aigües per a la fèrtil vega de València. Al seu voltant, sobre pedestals, vuit figures femenines d’adolescents nues, portadores de sengles càntirs d’aigua que aboquen a la tassa de la font, recorden les vuit séquies de l’Horta de València.

La figura del pare Túria té evocacions clàssiques i recorda les figures de l’antiguitat que personifiquen el Nil, el Tíber o la bella font barroca de Bernini dedicada als Quatre Rius que es troba al centre de la romana plaça Navona. Les figures van ser obra de Manuel Silvestre Montesinos, Silvestre d’Edeta. Es va inaugurar l’any 1976.