Imprimeix

Iconografia

Be tan preat com és el Tribunal de les Aigües en l'història de la nostra ciutat i regne, institució tan modèlica que ha sobrevixcut al pas dels segles, de la mateixa manera que a lo llarc de tots els temps ha quedat reflectit en els escrits de viagers, lliterats, escritors costumistes, cronistes o simples visitants, la seua image gràfica, aixina com la del ‘pare Túria’, ha servit per a ilustrar diferents treballs d'investigació sobre el mateix, simples resenyes de viages, noveles, quan no iconografia de portades, fonts i monuments en els quals les nobles figures dels síndics i hortolans, ya assentats en aquell primitiu banc o en els robusts cadirots dels nostres dies, vestint els seus colorits vestits o austeres bruses, representaven lo genuïnament valencià, les nostres costums, la nostra història, les arrels d'un poble que van més allà del passat mileni i que sempre nos ha recordat un dels molts aspectes de la nostra personalitat i identificació com a poble. D'ací, l'estima, simpatia, orgull i admiració que desperta cada dijous en les seues sessions; no són grans multituts, pero sempre es veu acaronat en la seua curta i eficaç sessió de treball per aquells que, com comparses, s'acosten cada volta en major freqüència al ‘corralet’ que protegix el seu recint.

Iconografia sobre El Tribunal de las Aigües i les Séquies de la Vega

 

Grabado de Tomás Rocafort

Grabado-Rocafort

Ilustra este gravat l'obra Tractat de la distribució de les aigües del Ric Túria i del Tribunal dels Sequiers de l'Horta de Valéncia, del jurisconsult valencià Francisco Javier Borrull i Vilanova, editat en Valéncia en 1831 i que ixqué de les prenses de Benito Monfort. El gravat figura en la capçalera del capítul titulat Del Tribunal de las Acequias, de los deslindes que lo componen, su jurisdicción, modo de proceder no menos breve que importante para mantener en buen estado la agricultura, y Príncipe que lo estableció. Este gravat, sense a penes modificació, serví de model al pintor Bernardo Ferrandis per al seu conegut quadro El Tribunal de les Aigües de Valéncia, que es troba en el Museu de Belles Arts de Burdeus i del que hi ha una coneguda rèplica en la Diputació Provincial de Valéncia.

 

 Dibuix de Gustavo Doré

Grabado-G-Dore

Esta coneguda ilustració del no menys célebre dibuixant Gustavo Doré, figura en la revista Le Tour du Monde. Nouveau journal des voyages, publicada baix la direcció d'Éduard Charton i que, en este cas, ilustra els texts del viage del Baró de Davilliers, el qual nos parla de l'orige del Tribunal de les Aigües, la fertilitat de les terres valencianes i l'importància dels recs, relatant-nos la seua experiència:

“no volguérem faltar a l'audiència, i abans de les dotze estàvem en primera fila barrejats en la multitut de llauradors. Els juges, representant les séquies de l‘horta, ocupaven el seu lloc i estaven assentats en un senzill canapé tapissat de vellut d'Utrecht, pertanyent al capítul de la catedral, que està obligat a proporcionar els assents... constituïx tot el mobiliari del tribunal: una taula seria inútil puix l'us del paper, de les plomes i de la tinta és inútil per a estos juges autènticament bíblics que nos recordaven al rei Sant Lluís fent justícia baix el roure del bosc de Vincennes”.

Doré capta en les seues imàgens el ric colorit i expectació d'una escena que cada dijous es repetix davant la porta dels Apòstols de la catedral de Valéncia: hortolans, simples viandants, curiosos... i que, abans com ara, abriguen al tribunal en les seues delliberacions i sentències.

 

El Tribunal, per José Benlliure

tribunal-benlliure

Figura esta ilustració entre les que realisara el pintor Josep Benlliure per a la luxosa edició que fera l'Editorial Prometeu de l'obra La Barraca, de Vicent Blasco Ibàñez. Una vegada més, els personages populars, hortolans, simples viandants, el gos rondaire, que també apareguera en el gravat de Tomás Rocafort, rodegen als síndics i denunciats del llegendari Tribunal situat dins del seu roglet en la porta dels Apòstols. Les semblances en el gravat de Rocafort, aixina com en el quadro de Ferrándiz, són evidents.

benlliure-blasco

Josep Benlliure era en aquells dies director del Museu de Belles Arts de Valéncia, nomenament que rebé en 1924 i que li suponia una gran responsabilitat en els últims anys de la seua vida. No obstant això, es mantingué fidel al quadro de cavallet desenrollat sa pròpia tasca artística que mai abandonà. Per aquell temps s'enfrontà en una activitat artística que mai havia abordat: l'ilustració d'obres escrites. Després del seu primer treball que consistí en posar imàgens a la Vida de San Francisco d'Assís, escrita pel pare Torró, rebé l'encàrrec del seu amic Vicent Blasco Ibàñez.

la-barraca

En el triumfal retorn a Valéncia del noveliste, el 15 de maig de 1921, i els homenages rebuts de la Ciutat, Blasco Ibàñez visita al seu amic Josep Benlliure en la seua casa-estudi del carrer de les Blanqueries, per tal d'intercanviar impressions sobre les ilustracions que està realisant per a una edició especial de la seua novela, que s'havia convertit en la més popular de les seues obres. Tant era el seu interés per que Benlliure ilustrara la seua obra que estava dispost, segons havia comentat, a cedir els drets d'autor d'eixa edició en favor del pintor, si haguera de ser necessari per a convéncer-lo. Tampoc era la primera vegada que s'ilustrava esta novela, puix en 1903, el pintor Antoni Fillol ho va fer en 80 ilustracions, pero no fon gran l'èxit de l'edició, a pesar de la vàlua de l'ilustrador. En 1932, en l'inauguració en el Palau del Retir de Madrit, de les Manifestacions d'Art Valencià, cridaren l'atenció les 52 obres presentades per Josep Benlliure per a l'edició de La Barraca. No obstant això, el proyecte es retardà, potser per haver iniciat Blasco el seu viage al voltant del món, o per haver-se dedicat a les seues activitats en el camp del cine; la veritat és que l'escritor morí el 28 de giner de 1928 i el seu gendre, Fernando Llorca, gerent de la llavors Editorial Prometeu, pensà en la conveniència d'editar l'antic proyecte de La Barraca com homenage pòstum. Ixqué aixina a la venda el 2 de decembre, en 36 ilustracions de les 52 inicials, acabada d'imprimir en els tallers de l'Editorial Prometeu, en la Gran Via Germanies, 33, de la ciutat de Valéncia.

 

El Tribunal, per Bernardo Ferrándiz

Ferrandis-2

És, sense dubte, l'image més universal del Tribunal de les Aigües. Bernardo Ferrándiz, un dels iniciadores de la pintura costumista de temàtica valenciana, començà en 1860 en París una carrera artística que el convertí en el més famós pintor espanyol en actiu abans de l'arribada de Fortuny. Després d'haver conseguit la segona medalla en l'Exposició Nacional de 1862, celebrada en Madrit, en la seua obra Las Primicias, i becat per la Diputació de Valéncia, lo que li permeté ampliar la seua formació en l'estranger, propongué realisar durant la seua estància en París El Tribunal de les Aigües de Valéncia, que seria dirigida pel professor de l'Acadèmia Francesa Ms. Duret mentres durara la seua pensió. Així, l'obra s'inicià en 1863 en París completant-se durant una estància de diversos mesos en Valéncia per a prendre apunts del natural. No obstant, en el transcurs d'un any, el quadro vorà modificat el seu títul pel de El Tribunal de les Aigües de Valéncia en 1800, en lo que el quadro, ademés de costumiste passa a ser un quadro d'història; les raons cal buscar-les en el desig de l'autor de presentar la seua obra en l'Exposició Universal de Belles Arts de París de 1864, puix, seguint els consells del professor Duret, considerava que en este tipo d’exposicions tenien moltes més possibilitats les obres de temàtica històrica. No conseguí l'autor la medalla que esperava, pero, en compensació, el director de l'Administració de les Belles Arts francés, es dirigí a l'autor solicitant la compra del quadro pel ministre de la Casa de l'Emperador i de les Belles Arts valorant-lo en 6.000 francs; raó per la qual es troba entre els fondos del Museu de Belles Arts de Burdeus, sent, al dir de C. Reynero (Cf. «Els pintors valencians del segle XIX entre Roma i París», en Maestros de la pintura valenciana en el Museo del Prado. Madrit-Valéncia, 1997) la primera ocasió que una obra d'un pintor naixcut al sur dels Pirineus era adquirida pels francesos per a ser exposta en un museu. Per haver segut adquirida l'obra pel govern de Napoleó III, com compensació, en 1865, Ferrándiz es sentí en l'obligació de realisar una rèplica de la mateixa per a donar-la a la Diputació de Valéncia que havia finançat els seus estudis; la prensa local feu resò d'açò (L'Opinión del dia 3 de setembre de 1865, senyalava com “el Sr. Ferrándiz se halla terminando una notable repetición del cuadro El Tribunal de las Aguas, obra destinada a adornar uno de los testeros del nuevo salón de juntas de la Diputación Provincial”). El Tribunal de les Aigües és una obra essencial pel seu caràcter emblemàtic, perque reflectix una realitat present fortament arrelada en l'història valenciana i en l'época que fon pintada venia a ser com un símbol de les llibertats forals perdudes. La meticulositat de detalls de l'obra, l'indumentària, constituïxen una riquíssima font d'informació sobre la vida dels valencians del segle XIX que B. Ferrándiz coneixia be; inclús entre els personages, alguns d'ells són propencs al pintor; el seu pare encarna al president del Tribunal i alguns dels seus professors de l'Acadèmia de Sant Carles es troben retratats com a síndics del mateix. Recentment en l'any 2004, la Séquia de Rovella ha pogut constatar, que el síndic que apareix en el quadro assentat en tercer lloc (escomençant a contar per l'esquerra) és En Salvador Aleixandre Terrassa , que en aquells dies era el síndic d'esta Séquia, lo que fa dubtar de l'opinió anterior abocada en l'ampli estudi realisat per C. Gracia (El Tribunal de les Aigües. Ferrándiz davant la Modernitat. Valéncia, 1986).

 

Ernesto Furió i Arturo Ballester

acuarela

També en els nostres dies, diferents artistes, gravadors, pintors... en el seu diari quefer nos han representat en les seues obres la pervivència de tot lo valencià, de tot allò que en cada racó de la ciutat, de la ya escassa horta que la circumda, nos recorda la nostra identitat i queda com memòria de la mateixa en ilustracions de llibres i publicacions de tot tipo. Servixquen com eixemple les ilustracions que, propietat d'EnVicent Giner Boira, foren incloses en la primera edició de la seua obra El Tribunal de les aigües, realisades per Ernest Furió i Artur Ballester, artistes tan profundament valencians com ho fon l'autor del llibre.

arturo-ballester

El primer, catedràtic de gravat en l'Escola de Belles Arts de Valéncia, mestre de tantes generacions, Premi Nacional de gravat en 1947 i medalla d'or de la Societat de Gravadors, prolífic aquareliste en els últims anys de la seua vida, contribuí en una d'elles en l'obra de Giner Boira per l'amistat que els unia, així com en les ilustracions del Llibre d’Or de l'entitat. El segon, Artur Ballester, aportà una bella reproducció del Tribunal en afectuosa dedicatòria a qui lliurà tants anys de la seua llarga vida a esta institució, aixina com a tot lo valencià: “Al amante de las Bellas Artes, don Vicente Giner Boira, amistoso recuerdo. Arturo Ballester”.

 

 

El Gantxo

gancho-1

El gancho, emblema del milenari Tribunal de les Aigües i fidel testimoni, al costat dels apòstols de la gòtica porta de la Sèu de Valéncia, de les seues delliberacions a lo llarc dels segles. Aixina ho veren Gustavo Doré, Tomás Rocafort, Josep Benlliure, Ferrándiz,... i quants deixaren en la seua obra gràfica testimoni d'esta benvolguda Institució, orgull de tots els valencians, model d'institució jurídica de mundial reconeiximent.

    alguacil-1
  Paco Roca Ortí, Alguacil del Tribunal durant els últims trenta anys

Este rudimentari i ancestral instrument, sempre present en la vida dels pobles agrícoles del Mediterràneu, fon de gran utilitat en el seu diari quefer. A pesar de la seua apariència ofensiva, la seua impròpia forma d'arpó que presumix atac o defensa, no podien ser més pacífics les seues finalitats ya que, per a solucionar problemes i dirimir llitigis, estava el Tribunal que, equànim i inapelable, delliberava i sentenciava cada dijous, a les dotze en punt, en la Porta dels Apòstols de la Catedral de Valéncia, escenari de les seues actuacions. El gancho era, i és, l'instrument de treball quotidià dels guardes de la séquia. La seua utilitat primordial és la d'alçar les comportes dels partidors per a que l'aigua discórrega per la séquia buscant els camps que va a regar; ademés, es mostra com l'instrument més eficaç per a desfer emboçamentes i lliberar d'obstàculs les séquies. La seua punta, com improvisat arpó, ajuda a capturar la taula que al guarda se li escapa aigües avall. L’aguasil, el seu portador en els actes oficials i cada dijous en les delliberacions del Tribunal de les Aigües, greu i solemne, vestint el seu brusó de llaurador, inicia les sessions cridant des de la porta del ‘corralet’: “Denunciats de la séquia de Quart!”.

 

 

 

El Turia i les seues Séquies

fuente-Turia

L'orige d'esta font de la Plaça de la Verge de la nostra ciutat es remonta a la década dels quaranta del passat segle. En efecte, en giner de 1944, sobre unes graderies, es va instalar la tassa d'una font que es dedicaria al canonge Liñán pel seu destacat protagonisme en la portada d'aigües potables a la ciutat. No obstant això, les obres quedaren paralisades fins que es portà a terme l'última reforma de la plaça de la Verge. Després, el proyecte fon substituït per un atre que situava una gran font més pròxima al carrer de Navellos, deixant un espai més diàfan per a les grans celebracions que habitualment tenen lloc en esta plaça. Esta font representa al Túria personificat en un jagant recolzat, portador de la banya de l'abundància, o d'Amaltea, com a símbol de la riquea que suponen les seues aigües per a la fèrtil vega de Valéncia. Al seu voltant, damunt de pedestals, huit figures femenines d'adolescents nuetes, portadores de sengles cànters d'aigua que aboquen en la tassa de la font, recorden les huit séquies de la vega. La figura del pare Túria té evocacions clàssiques i recorda les figures de l'antiguetat que personificaven al Nil, al Tíber o la bella font barroca de Bernini dedicada als Quatre Rius que es troba en el centre de la romana plaça Navona. Les figures foren obra de Manuel Silvestre Montesinos, Silvestre de Edeta. S'inaugurà l'any 1976.